Entre cuir i suor... I

Assentada a la vora del riu, immersa en la calma que el soroll de l'aigua em transmetia, observava els cavalls corren pel prat. Em meravellava veure el jardí en aquesta època de l'any, l'herba estava d'un verd intens, tot semblava estar ple de vida i el pelatge dels cavalls brillava com mai.
A l'altre costat del jardí es sentia el soroll d'un motor, em vaig aixecar d'un bot somrient amb l'esperança de que ja estigues aquí... Vaig apropar-me mig corren a l'entrada de la casa, i allà estava dins del seu preciós cotxe d'un blanc impol·lut.
Va baixar del cotxe, amb el seu millor somriure. Veure-la amb aquella energia m'omplia de vida.
Vaig anar cap a ella per donar-li una abraçada immensa i pregunta-li que tal havia anat el viatge, i casi sense deixar-la parlar li vaig agafar la ma per arrossegar-la fins on estaven els cavalls. Havia de veure lo preciosos que estaven, em moria de ganes d'explicar-li l'historia de cada un d'ells...
Una hora després seguíem allà, repenjades a la balla de fusta observant-los. Poder compartir un moment aixi amb algú que sentia la mateixa passió que jo em fascinava...
Per un moment vaig apartar la mirada dels cavalls per mirar-la a ella, els seus ulls verds semblaven estar en perfecta armonia amb el paisatge, semblaven fets expressament per aquell indret...
I suposo que no vaig ser la única en adonar-me'n perquè al mirar un altre cop endavant vaig veure com en Carbó s'acostava a ella casi com si estigues eclipsat. Em va sorprendre moltíssim, no era un cavall que acostumes a acostar-se a la gent a la primera, i en canvi estava allà, just davant, mirant-la amb una cara que mai l'hi havia vist.
- El vols montar? Sembla que li agrades.
- M'encantaria...
- Ara et busco unes botes.
- Tranquila, tinc les meves al cotxe.
- Perfecte doncs, ja saps on esta tot, com si fos casa teva. T'espero aquí.
Estava acabant de posar-li la sella als cavalls i al alçar la mirada la vaig veure acostar-se totalment equipada. Que puc dir... Impressionant... inclús ara em costa trobar les paraules per descriure el que em va passar per tot el cos. Em va deixar totalment en blanc. Havia trobat a la companyia perfecta per muntar.
-Sento senyoreta si no estas acostumada a montar amb aquest tipus de sella, però no et pensis que anirem per camins planets.
-Anem on vulguis.
I sense que em dones temps de contestar es pujava al cavall amb una agilitat sorprenen.
Durant l'excursió em quedava totalment impressionada veient-la com ella i el Carbó es movien al mateix compàs, com una melodia elegant, cada cosa al moment exacte i en la mida justa... No podia parar de mirar-la, era tot un espectacle.
A mig camí no sé si va ser pel moviment del cavall, per lo guapa que estava, per que era primavera, o perquè, però per dins vaig començar a sentir una revolució que estava activant cada mil·límetre del meu cos.

Al cap de dos hores per fi vam arribar a les cuadres, començava a no saber com dissimular el morbo que em donava veure-la amb els pantalons i les botes de muntar... Per no parlar dels guants i la seva manera de caminar com si es menges el món mentre s'acostava cap a mi recollint-se el cabell...
Vam lligar els cavalls per dutxar-los, i a mitja dutxa de sobte un xorro d'aigua em va deixar l'esquena xopa, acte seguit ella es reia sense parar...
-No juguis amb foc que et cremaràs.
-No es foc, es aigua...
- Ets mes perillosa...
Li deia mig somrient m'entre m'allunyava.
-Vaig a deixar les claus al despatx, ara vinc.
De camí al despatx la meva ment anava a mil per hora debatin-se entre el que devia i el que volia. Vaig deixar les claus sobre la taula i em vaig posar a llegir una carta del banc que m'havien deixat allà sobre, aviam si aixi aconseguia desviar els meus pensaments.
Vaig sentir un soroll darrere i al girar-me estava repenjada al marc de la porta, somreia tímidament i als seus ulls podia veure com estava disfrutan posant-me al limit...
-No em miris aixi...
-Aixi com?
I s'acostava un pas.
-Ja saps a que em refereixo...
-No, que vols dir?
I s'acostava un pas mes. La tenia a menys d'un metre i jo m'agafava fort a la taula intentant no caure en la tentació...
-No t'acostis mes...
-Per que? Que et poso nerviosa?
-Es possible...
Cada vegada estava mes aprop, i els seus ulls... Com em mirava...
No ho vaig poder evitar i men vaig anar directa a la seva boca. Ja no ho havia marxa enrere, ja no era capaç de pensar en res, només podia deixar-me portar per la necessitat de sentir el seu cos...

solo un paso...

- Te odio.

- Lo sé.

- No te importa, verdad?

- No.

Se giró con la intención de irse sin mirar atrás, para siempre.

- Sabes por que no me importa? Le dije mientras se alejaba.

- Por que? Me gritó con rabia y una lagrima bajando por su mejilla.

Me acerque mirándola fijamente.

- Por que del amor al odio solo hay un paso.

- No creo que sea tan fácil.

- Seguro?

Di un paso y la besé sujetándole la barbilla sutilmente, la besé con todo lo mas dulce de mi.

- Me sigues odiando? Le dije con media sonrisa dibujada.

Ella sonrío tímidamente, me agarró la camiseta y me acercó hasta su cuerpo de un tirón. Y me besó, me besó con todo el amor que había dentro de su odio.

PD: No, no tot el que escric es trist! :)

T'explicaria que...

Si poguessis sentir el que sent la meva pell al tocar-te, al notar cada grau de la teva escalfor... 
O poguessis sentir el canvi brusc d'intensitat que fa el meu cor quan el meu cervell et pensa, o t'imagina i enganya als meus ulls per que et vegin, i acaba enganyant al meu nas per que olori la dolça fragància que desprens... 
Si els meus peus et poguessin explicar la sensació de caminar a 3 dits del terra quan estàs al costat, o quan el terra que trepitgen es el que ens porta a casa teva. Els hi es indiferent estar freds, calents, cansats o ferits, caminen en un ritme ràpid i constant fins arribar al lloc on ets... I caminen ràpid perquè els braços els hi demanen arribar lo abans possible per poder abraçar-te  i sentir aquella descarga elèctrica que em fa vibrar tot el cos i acaba en unes agradables pessigolles a la nuca...
Llavors es quan els meus llavis, que estan a prop del teu coll no poden resistir la tensió i desesperats et rocen subtilment per calmar la seva sed... I les meves dents els mosseguen intentant així frenar els seus impulsos incontrolables...
Inclús les meves mans si poguessin t'explicarien el que senten quan els teus dits s'abracen als meus...

Però no poden, així que suposo que mai ho sabràs...

Si nosaltres no fóssim nosaltres...

Recordo perfectament tots i cada un dels moments que vam viure aquí, de les hores mirant al cel estirades sobre la gruixuda capa de fulles. Recordo perfectament com t'explicava mil histories inventades en les que tu erets la protagonista sense saber-ho.
Et recordo escoltant atentament el que et deia, qui sap si imaginant-te dins del món que creava, on tu erets l'única font d'inspiració, i jo em passava tota l'estona evitant beure d'ella.
Saps que si tu no fossis tu, i jo no fos jo, en aquells moments ens haguéssim apropat tan que el limit entre el teu cos i el meu s'hagués difuminat...
Aquell era el lloc ideal per estimar-nos sense pensar en si el temps corria fora dels límits d'aquelles terres.

I ara em trobava allà, sentada exactament al mateix lloc on anys enrere podia veure't al girar-me cap al costat... Ja no estava la teva ma roçant la meva, ni els teus ulls mirant-me d'aquella manera. Ja no hi havia ningú esperant escoltar les meves histories somrient tímidament...
Aquell lloc perdia molt encant sense tu. L'aigua no corria tan rapida, i les pinyes no ballaven sobre ella com ho feien abans, al ritme de la musica que tocava el vent quan passava entre les branques.... Res era igual...

Sense poder evitar-ho estava enfonsant les mans entre les fulles, apretan amb totes les meves forces la terra humida, intentant sentir aquell sentiment que abans desprenia aquell indret i m'escalfava el cor mig congelat de viure el dia a dia...
Una llàgrima de desesperació mullava el petit forat de la meva galta que tanta gracia et feia... Per què no ens vam deixar portar per tot allò que ens unia?

Sincerament crec que si tu no fossis tu, i jo no fos jo, si nosaltres no fóssim nosaltres, tot hagués anat diferent...

Perder, perderme, perdernos...

• • • • Que tristeza perder esa pequeña locura despistada que compartíamos.
        Me encantaba regarte las plantas de los pies, tocarte con la mirada, observarte con las yemas de mis dedos...
        36 grados rozando mi piel, sensaciones en estado de ebullición recorriendo mi cuerpo...
        
        
        Los años pasaban y esperar a que llegaras me seguía poniendo los pelos de punta.
        De punta en blanco con tejanos o vestido, daba igual, siempre era perfecto.
        
        
        Adoraba todos esos instantes perfectamente imperfectos de bailes improvisados bajo las nubes, incluso a veces encima de ellas...
        Volar con los pies tocando el suelo era algo sencillo si me cogías la mano...
        
        
        Y cuando el aterrizaje no era bueno, si acabábamos con heridas de guerra y los ánimos llenos de rasguños, entre risas y lágrimas nos sentábamos en el suelo, abríamos una bolsa de pipas y con el "click-click" inventábamos un nuevo ritmo para bailar...
        
        
        Echo de menos perderme entre todo lo que me perdía de ti...