Rutina...

Des de feia mesos cada diumenge al mati m'aixecava del llit casi sense forces, em dutxava i em preparava un te amb llet. Cada diumenge m'assentava a la cadira d'aquella cantonada amb vistes al llit. Observava com la llum del sol es colava per la finestra il·luminant l'esquena, d'un cos diferent cada setmana, mentre disfrutava com l'aigua freda que s'escolava entre la samarreta regalimava per la meva esquena, dels meus cabells xops.

M'assentava allà a esperar i contemplar, com cada una d'elles i ells s'anaven despertant removent-se entre els llençols fins a adonar-se de que l'altre costat del llit estava buit...
Casi sempre era el mateix: estiraven el braç i al veure que no estava, mig obrien els ulls i aixecaven el cap subtilment intentant localitzar-me... Llavors jo m'acostava, i els hi deia: 
- bon dia, et preparo un cafè? Et pots dutxar mentrestant si vols, així anem mes ràpid, es que he de marxar d'aquí a una estona...

Esmorzàvem entre anècdotes de la nit anterior i silencis incòmodes, i m'acomiadava d'ells amb un petó, alguns ràpids i d'altres apassionats, abans de tancar la porta.

No havia de sortir, ningú m'esperava a aquelles hores... Però era la perfecta excusa per no allargar aquella absurda situació de fals amor i sentiments contradictoris de culpa i satisfacció, de sentir-me plenament buida...

Cada diumenge canviava els llençols amb la sensació d'haver exprimit al màxim el cap de setmana, però sabia perfectament que en el fons l'únic que desitjava era que el dilluns arribes ja...