solo un paso...

- Te odio.

- Lo sé.

- No te importa, verdad?

- No.

Se giró con la intención de irse sin mirar atrás, para siempre.

- Sabes por que no me importa? Le dije mientras se alejaba.

- Por que? Me gritó con rabia y una lagrima bajando por su mejilla.

Me acerque mirándola fijamente.

- Por que del amor al odio solo hay un paso.

- No creo que sea tan fácil.

- Seguro?

Di un paso y la besé sujetándole la barbilla sutilmente, la besé con todo lo mas dulce de mi.

- Me sigues odiando? Le dije con media sonrisa dibujada.

Ella sonrío tímidamente, me agarró la camiseta y me acercó hasta su cuerpo de un tirón. Y me besó, me besó con todo el amor que había dentro de su odio.

PD: No, no tot el que escric es trist! :)

T'explicaria que...

Si poguessis sentir el que sent la meva pell al tocar-te, al notar cada grau de la teva escalfor... 
O poguessis sentir el canvi brusc d'intensitat que fa el meu cor quan el meu cervell et pensa, o t'imagina i enganya als meus ulls per que et vegin, i acaba enganyant al meu nas per que olori la dolça fragància que desprens... 
Si els meus peus et poguessin explicar la sensació de caminar a 3 dits del terra quan estàs al costat, o quan el terra que trepitgen es el que ens porta a casa teva. Els hi es indiferent estar freds, calents, cansats o ferits, caminen en un ritme ràpid i constant fins arribar al lloc on ets... I caminen ràpid perquè els braços els hi demanen arribar lo abans possible per poder abraçar-te  i sentir aquella descarga elèctrica que em fa vibrar tot el cos i acaba en unes agradables pessigolles a la nuca...
Llavors es quan els meus llavis, que estan a prop del teu coll no poden resistir la tensió i desesperats et rocen subtilment per calmar la seva sed... I les meves dents els mosseguen intentant així frenar els seus impulsos incontrolables...
Inclús les meves mans si poguessin t'explicarien el que senten quan els teus dits s'abracen als meus...

Però no poden, així que suposo que mai ho sabràs...