Assentada a la vora del riu, immersa en la calma que el soroll de l'aigua em transmetia, observava els cavalls corren pel prat. Em meravellava veure el jardí en aquesta època de l'any, l'herba estava d'un verd intens, tot semblava estar ple de vida i el pelatge dels cavalls brillava com mai.
A l'altre costat del jardí es sentia el soroll d'un motor, em vaig aixecar d'un bot somrient amb l'esperança de que ja estigues aquí... Vaig apropar-me mig corren a l'entrada de la casa, i allà estava dins del seu preciós cotxe d'un blanc impol·lut.
Va baixar del cotxe, amb el seu millor somriure. Veure-la amb aquella energia m'omplia de vida.
Vaig anar cap a ella per donar-li una abraçada immensa i pregunta-li que tal havia anat el viatge, i casi sense deixar-la parlar li vaig agafar la ma per arrossegar-la fins on estaven els cavalls. Havia de veure lo preciosos que estaven, em moria de ganes d'explicar-li l'historia de cada un d'ells...
Una hora després seguíem allà, repenjades a la balla de fusta observant-los. Poder compartir un moment aixi amb algú que sentia la mateixa passió que jo em fascinava...
Per un moment vaig apartar la mirada dels cavalls per mirar-la a ella, els seus ulls verds semblaven estar en perfecta armonia amb el paisatge, semblaven fets expressament per aquell indret...
I suposo que no vaig ser la única en adonar-me'n perquè al mirar un altre cop endavant vaig veure com en Carbó s'acostava a ella casi com si estigues eclipsat. Em va sorprendre moltíssim, no era un cavall que acostumes a acostar-se a la gent a la primera, i en canvi estava allà, just davant, mirant-la amb una cara que mai l'hi havia vist.
- El vols montar? Sembla que li agrades.
- M'encantaria...
- Ara et busco unes botes.
- Tranquila, tinc les meves al cotxe.
- Perfecte doncs, ja saps on esta tot, com si fos casa teva. T'espero aquí.
Estava acabant de posar-li la sella als cavalls i al alçar la mirada la vaig veure acostar-se totalment equipada. Que puc dir... Impressionant... inclús ara em costa trobar les paraules per descriure el que em va passar per tot el cos. Em va deixar totalment en blanc. Havia trobat a la companyia perfecta per muntar.
-Sento senyoreta si no estas acostumada a montar amb aquest tipus de sella, però no et pensis que anirem per camins planets.
-Anem on vulguis.
I sense que em dones temps de contestar es pujava al cavall amb una agilitat sorprenen.
Durant l'excursió em quedava totalment impressionada veient-la com ella i el Carbó es movien al mateix compàs, com una melodia elegant, cada cosa al moment exacte i en la mida justa... No podia parar de mirar-la, era tot un espectacle.
A mig camí no sé si va ser pel moviment del cavall, per lo guapa que estava, per que era primavera, o perquè, però per dins vaig començar a sentir una revolució que estava activant cada mil·límetre del meu cos.
Al cap de dos hores per fi vam arribar a les cuadres, començava a no saber com dissimular el morbo que em donava veure-la amb els pantalons i les botes de muntar... Per no parlar dels guants i la seva manera de caminar com si es menges el món mentre s'acostava cap a mi recollint-se el cabell...
Vam lligar els cavalls per dutxar-los, i a mitja dutxa de sobte un xorro d'aigua em va deixar l'esquena xopa, acte seguit ella es reia sense parar...
-No juguis amb foc que et cremaràs.
-No es foc, es aigua...
- Ets mes perillosa...
Li deia mig somrient m'entre m'allunyava.
-Vaig a deixar les claus al despatx, ara vinc.
De camí al despatx la meva ment anava a mil per hora debatin-se entre el que devia i el que volia. Vaig deixar les claus sobre la taula i em vaig posar a llegir una carta del banc que m'havien deixat allà sobre, aviam si aixi aconseguia desviar els meus pensaments.
Vaig sentir un soroll darrere i al girar-me estava repenjada al marc de la porta, somreia tímidament i als seus ulls podia veure com estava disfrutan posant-me al limit...
-No em miris aixi...
-Aixi com?
I s'acostava un pas.
-Ja saps a que em refereixo...
-No, que vols dir?
I s'acostava un pas mes. La tenia a menys d'un metre i jo m'agafava fort a la taula intentant no caure en la tentació...
-No t'acostis mes...
-Per que? Que et poso nerviosa?
-Es possible...
Cada vegada estava mes aprop, i els seus ulls... Com em mirava...
No ho vaig poder evitar i men vaig anar directa a la seva boca. Ja no ho havia marxa enrere, ja no era capaç de pensar en res, només podia deixar-me portar per la necessitat de sentir el seu cos...
