Si nosaltres no fóssim nosaltres...

Recordo perfectament tots i cada un dels moments que vam viure aquí, de les hores mirant al cel estirades sobre la gruixuda capa de fulles. Recordo perfectament com t'explicava mil histories inventades en les que tu erets la protagonista sense saber-ho.
Et recordo escoltant atentament el que et deia, qui sap si imaginant-te dins del món que creava, on tu erets l'única font d'inspiració, i jo em passava tota l'estona evitant beure d'ella.
Saps que si tu no fossis tu, i jo no fos jo, en aquells moments ens haguéssim apropat tan que el limit entre el teu cos i el meu s'hagués difuminat...
Aquell era el lloc ideal per estimar-nos sense pensar en si el temps corria fora dels límits d'aquelles terres.

I ara em trobava allà, sentada exactament al mateix lloc on anys enrere podia veure't al girar-me cap al costat... Ja no estava la teva ma roçant la meva, ni els teus ulls mirant-me d'aquella manera. Ja no hi havia ningú esperant escoltar les meves histories somrient tímidament...
Aquell lloc perdia molt encant sense tu. L'aigua no corria tan rapida, i les pinyes no ballaven sobre ella com ho feien abans, al ritme de la musica que tocava el vent quan passava entre les branques.... Res era igual...

Sense poder evitar-ho estava enfonsant les mans entre les fulles, apretan amb totes les meves forces la terra humida, intentant sentir aquell sentiment que abans desprenia aquell indret i m'escalfava el cor mig congelat de viure el dia a dia...
Una llàgrima de desesperació mullava el petit forat de la meva galta que tanta gracia et feia... Per què no ens vam deixar portar per tot allò que ens unia?

Sincerament crec que si tu no fossis tu, i jo no fos jo, si nosaltres no fóssim nosaltres, tot hagués anat diferent...

Perder, perderme, perdernos...

• • • • Que tristeza perder esa pequeña locura despistada que compartíamos.
        Me encantaba regarte las plantas de los pies, tocarte con la mirada, observarte con las yemas de mis dedos...
        36 grados rozando mi piel, sensaciones en estado de ebullición recorriendo mi cuerpo...
        
        
        Los años pasaban y esperar a que llegaras me seguía poniendo los pelos de punta.
        De punta en blanco con tejanos o vestido, daba igual, siempre era perfecto.
        
        
        Adoraba todos esos instantes perfectamente imperfectos de bailes improvisados bajo las nubes, incluso a veces encima de ellas...
        Volar con los pies tocando el suelo era algo sencillo si me cogías la mano...
        
        
        Y cuando el aterrizaje no era bueno, si acabábamos con heridas de guerra y los ánimos llenos de rasguños, entre risas y lágrimas nos sentábamos en el suelo, abríamos una bolsa de pipas y con el "click-click" inventábamos un nuevo ritmo para bailar...
        
        
        Echo de menos perderme entre todo lo que me perdía de ti...