Al final del carrer...

A vegades somio que estic corren pel carrer molt ràpid, amb la sensació que no puc disminuir aquell ritme trepidant ni un segon. És com si quelcom molt dolent estigués trepitjant-me els talons... 
Llavors em giro i no hi ha res. Absolutament res. No hi ha cotxes, ni gent, no es veuen ocells... Ni tan sols una innocent papallona fen veure que la vida és primavera. Torno a mirar endavant i l'escena s'omple de vida en moviment, persones caminant cap a totes les direccions, cotxes, llums i molt soroll. Em giro un cop més i tot torna a estar buit, però al mirar endavant tot va cada vegada més ràpid. 
Respiro profundament intentant analitzar la situació i me n'adono que en realitat el que em persegueix és la vida. 
Començo a córrer, encara més ràpid que abans, tan ràpid que crec no tocar el terra. Noto com el soroll, cada vegada més fort, penetra dins meu d'una manera brusca. Em cremen els pulmons però no puc parar.... 
Segueixo corren per diferents carrers d'una ciutat descontrolada, tot va tan ràpid que no se si és el món que s'accelera per segons o sóc jo que no sóc capaç de seguir-lo. Llavors arribo a un carrer molt ample, ple de gent per tot arreu, aixeco la mirada i de sobte veig a algú, esta al final de tot del carrer, una figura immòbil en mig del caos. Tot passa al seu voltant com una rafega d'aire huracanat. Aixeca el braç, sembla voler dir-me alguna cosa, però jo segueixo corrent. 
De cop em xoco contra el seu somriure i paro en sec. El cor em batega tan fort que sembla ressonar i fer vibrar el terra, com un immens altaveu en un gran concert. 
Me n'adono que ets tu, estàs a uns cinquanta metres de mi i a cada pas que faig, ara caminant, tot sembla retornar una mica a l'estat normal. M'acosto nerviosa, encara no se si he fet bé deixant de córrer, però els teus ulls es claven dins meu provocant-me un efecte anestèsic, ni que volgués podria accelerar. Arribo on estàs i em paro just a un pas de tu. Noto com em tremola tot el cos, les cames van perden força. Crec que estic a punt de caure i llavors tu avances un pas i m'abraces fort contra tu... 
- Perquè estaves corren? Em dius fluix a l'orella. 
Jo només sóc capaç d'endinsar el meu cap al teu cos com si aquell racó fos l'únic amagatall del món on pogués refugiar-me. 
Al cap d'un moment noto com em sol escalfa amb potència el meu braç i puc sentir un ocell cridar. Aixeco el cap i tot torna anar al ritme habitual, la gent camina a una velocitat normal, el soroll ensordidor ha desaparegut. Tot sembla estar en la falsa calma de sempre. 
Respiro profundament, alleugerida. Encara em tens agafada amb força, noto la teva tranquil·litat traspassant-me la pell calmant tot el neguit que tenia dins. El meu cos és destensiona, l'esgotament m'esfondra i les cames deixen d'aguantar el pes del meu cos un altre cop... 
Llavors em desperto, i somric durant dos segons pensant en l'efecte tan similar que tens en mi a la vida real. Tinc la sensació encara que m'estàs abraçant. Intento quedar-me amb aquest sentiment, amb el pensament que sempre estaràs al final del carrer esperant-me... 
Però al obrir els ulls no estàs, i de cop m'entren ganes de començar a córrer. Em dic a mi mateixa que no té cap sentit fer-ho, i que d'alguna manera, a pesar de la distancia i de tot, si ho necessités tu estaries per abraçar-me d'aquella manera tan especial, amb força i a la vegada amb tota la dolçor que tens dins. 
Tanco els ulls molt fort amb l'esperança de tornar a somiar amb tu, però aquest cop alguna cosa més agradable...