L'altre banda del tren...

Al sortir de casa tenia la sensació que tot just acabaven de posar els carrers. Era tan aviat que la Lluna compartia el cel amb el Sol, tan adormit encara que no escalfava gens. Feia molt fred, i el silenci era tan absolut que em va fer cosa encendre el motor del cotxe i destruir aquella calma...

Vaig arribar a l'estació, encara faltava més de mitja hora per què arribes el tren. Anava a buscar a una amiga que arribava amb el tren de les 7: 15h. Podria venir més tard, això es inhumà, vaig pensar...

Em va sorprendre veure tants cotxes a l'aparcament, sobretot perquè al mirar cap a les vies no hi havia ni una anima. Vaig aparcar més lentament del normal, encara no em sentia persona del tot i tenia els reflexos un pèl lents. Vaig apagar el motor i vaig sortir fora, volia prendrem un cafè per despertar-me, i entrar a la cafeteria em semblava la millor opció per matar el temps d'espera.

De camí a la porta de la cafeteria em va sorprendre veure a algú assegut al terra. Portava una sudadera molt gruixuda, amb una caputxa que li tapava gran part del rostre. Semblava que estigues estudiant, tenia una carpeta, apunt de rebentar de tants fulls, sobre les cames i se la mirava concentrada com si volgués gravar a foc tot el seu contingut al seu cervell...

No sé per què, però conforme m'anava acostant i la seva figura es feia més visible m'anava envaint un sentiment de curiositat. Vaig decidir quedar-me allà fora fumant. Em vaig assentar al terra lentament, no volia que em veies, i em vaig dedicar a observar-la.

Semblava una noia peculiar i em cridava l'atenció d'una manera que fins a aquell moment no havia experimentat. La mirava intensament, em concentrava en dirigir tota la meva energia cap a ella. Volia saber que llegia, si es que ho feia, o que estava escoltant. M'intrigava moltíssim saber que li passava pel cap, i per què en un matí tan fred com aquell estava allà fora congelant-se i no dins la cafeteria com la resta dels mortals.

Es va girar cap a mi, com si hagués notat que intentava colar-me dins del seu cap. Ens vam mirar fixament. Tenia els ulls tan foscos que feia respecte endinsar-s'hi. Era com voler entrar dins una cova totalment a les fosques sense llanterna. Allò encara em va cridar mes l'atenció, i en un acte temerari vaig voler mirar-la molt mes enllà. Dos segons mes tard vaig notar com la seva mirada perdia força, i aquella barrera que em semblava impenetrable es va obrir sense cap tipus de resistència...

Vaig somriure, intentant així alleugerar la meva manera d'assaltar-la, un tan violenta, i de sobte tota aquella foscor va desaparèixer. Era com si li sembles bé tenir-me allà, remenant en busca d'alguna cosa que ni tan sols sabia que era. Em sentia tan còmoda en aquella situació que no volia deixar de mirar-la. Ella es va dirigir un altre cop cap als seus apunts. Al cap de pocs segons em va tornar a mirar i va somriure molt tímidament, se l'hi marcava un petit foradet a la galta esquerra, donant-li una imatge molt innocent. No sé com havia passat, però al cap d'una estona estàvem dins d'un microclima on ja no feia tan fred, com si amb cada somriure anessin pujant els graus. No ens desconnectàvem l'una de l'altra durant més de deu segons, i em semblava que tot anava a un altre ritme...

El soroll del tren apropant-se em va treure de cop d'aquella espècie de dimensió paral·lela. Vaig desitjar amb totes les meves forces que no fos el tren que ella esperava. Jo encara m'havia d'esperar una estona més fins que arribes el següent i no em venia gents de gust fer-ho sola. Es va aixecar de cop, com qui recorda que ha de fer alguna cosa molt important i no té temps. Vaig mirar el terra intentant dissimular la meva decepció, intentant esborrar precipitadament tot allò que s'havia creat feia tan sols uns segons, i que ara desapareixeria. Intentava anular tot sentiment d'aquell moment, no volia quedar-me allà sentint-me orfe d'una cosa que no tenia cap sentit si m'ho parava a pensar fredament.

Al aixecar el cap em va impactar veure-la a tan sols dos metres de mi, es va parar just al passar pel meu costat.

- Espero que també l'agafis. Em va dir, amb una seguretat que em va descol·locar per complet, i va fer que tot aquells murs que havia construït en poques mil·lèsimes de segons caiguessin amb una facilitat, que sincerament, em va confondre molt.

El dubte va inundar cada racó del meu cervell. Que feia? Em quedava allà o pujava al tren? Si no ho feia no la veuria mai mes. I si resultava ser un viatge sorprenent? No entenia per què m'estava plantejant totes aquelles preguntes, però no podia evitar voler anar darrere seu i saber on em portaria tota aquella energia que es movia a un ritme frenètic pel meu voltant.

Vaig pujar, i les portes es van tancar en menys d'un segon. El tren va arrancar i em vaig veure allà dins, en mig d'un autèntic riu de irracionalitat...

Em vaig quedar al costat de la porta, ella estava d'esquenes a mi. No sabia que havia pujat i això em donava l'oportunitat d'observar-la sense miraments. Volia acostar-m'hi, però a la vegada estava gaudint intensament d'aquella invisibilitat.

Van passar al menys quinze minuts fins que va notar la meva presencia, un cop més. Es va girar molt lentament, com si tingues molt clar que no em trobaria però en el fons li quedes una petita esperança d'estar equivocant-se. Els nostres ulls es van xocar d'una manera ferotge. Una descarrega elèctrica va recórrer tota la meva esquena just abans d'escapar-se per les meves mans, totalment gelades en aquell moment. Vaig tancar els ulls uns segons, intentant estabilitzar-me. Al obrir-los ella m'estava convidant a asseure'm davant seu, però no era capaç de moure'm, em sentia paralitzada, com si el meu cos no fos meu, i amb gran esforç li vaig dir que no amb el cap. Va ser un no molt rotund que vaig intentar compensar amb un somriure. Volia deixar-li clar que aquell "no" no era tan rotund, i que la seva presencia no m'incomodava en absolut.

Va tornar a la seva posició, donant-me l'esquena altre cop. Em sentia malament, el meu intent d'arreglar la situació no havia funcionat i de cop vaig sentir que la meva paràlisis havia posat un metraquilat entre nosaltres que ja no deixaria sentir-nos, per molt que ens poguéssim veure.

Es va girar, i tot va començar a fluir novament...

El seu somriure cada vegada em provocava una nova sensació més agradable que l'anterior. Vam estar una bona estona dins d'aquell joc de mirades i somriures, fins que es va aixecar. S'acostava a mi lentament, i jo em vaig quedar admirant la valentia d'aquell acte.

-Hola...

Em va dir fluix, com si en aquella paraula hagués esgotat tota l'energia que tenia dins. Podia notar la seva respiració accelerada, que anava totalment al compàs de la meva.

- Et conec però no t'he vist mai.

No ho volia dir, no tenia cap intenció d'articular aquelles paraules, van sortir de la meva boca soles, com si fes segles que esperesin a tenir l'oportunitat de veure la llum.

- Puc preguntar-te una cosa?

- Si.

- Havies de pujar a aquest tren?

- No.

- Per què has pujat?

Aquella frase em va ressonar per tot el cap, jo m'estava fent exactament la mateixa pregunta.

- No ho sé, a sigut un impuls... M'ha semblat que podia ser un viatge interessant.

Va somriure tímidament, com si volgués dissimular l'alegria que li provocava sentir-me dir allò.

Ens vam quedar de peus durant tot el que quedava de trajecte. Casi no vam parlar, teníem una connexió especial i no es calia parlar per dir-nos el que volíem en aquell moment...

"Propera parada Plaça Catalunya, correspondència amb...."

Al sentir això li va canviar l'expressió de la cara radicalment, i jo vaig entendre que era el final de tot. Em va mirar fixament, molt més que mai.

- I ara que?

- Ara he de tornar.

Vaig dir deixant constància de la meva tristesa en aquelles paraules.

- Vols que t'acompanyi?

- M'encantaria...

Vam entrar al tren que ens portaria, altre cop, al punt on tot havia començat. Aquest vegada estàvem assentades, una davant de l'altra, parlant de tot i res a la vegada. La conversa fluïa tranquil·lament, semblava que ens coneguéssim de sempre. Podia notar la tranquil·litat al seu rostre. Jo em sentia com a casa, com si res pogués fer-me mal en aquells moments. Hi havia una energia dolça entre nosaltres. La seva manera de mirar-me, de parlar-me, desprenia una tendresa suau que m'envoltava, donant-me una sensació de calor, com una manta en un matí fred i plujós de tardor. Notava les nostres cames acostant-se lentament, en una conversa paral·lela a la nostra, com si els nostres cosos, al marge de nosaltres, tinguessin la necessitat de tocar-se...

Estàvem arribant al punt de partida, al lloc on alguna força inexplicable ens havia ajuntat i ara ens separaria. Vaig notar com la tristesa va començar a inundar tots i cada un dels racons d'aquell vagó. Tenia la sensació que la gent que ens envoltava, que fins a aquell moment no havia sigut capaç de veure, podia notar tota aquella estranya energia...

Em vaig aixecar, no volia fer difícil aquell moment. Ella em va seguir sense pensar-ho. La porta es va obrir i ens vam quedar mirant. La volia abraçar, cada part de mi em demanava que ho fes, però no em sentia en el dret de fer-ho. Li vaig donar dos petons, i la meva mà en un acte de rebel·lia la va agafar per la cintura. La vaig apretar intentant notar cada mil·límetre de la seva pell a traves d'aquell petit espai...

- Ha sigut un viatge interessant, no m'equivocava...

- M'ho he passat molt bé.

Vaig somriure, havia sigut un matí realment apassionant. Vaig baixar del tren i vaig començar a caminar, no volia girar-me, no volia arriscar-me a que no m'estigues mirant.

- Espera!

Em vaig girar, i vaig respirar alleugerida.

- Et tornaré a veure?

- Qui sap...

Les portes es van tancar i el tren va començar a allunyar-se. Notava cada centímetre d'aquella distancia que anava augmentant més i més ràpid... Em vaig girar per no veure el tren desaparèixer del paisatge, no volia que aquella fos l'ultima imatge que em quedés. Preferia recordar-la a ella, davant meu, a prop, tan a prop que podia tornar a notar com la seva olor es colava dins meus a traves de la meva pell. Em sentia diferent. Em sentia un pel buida, i a la vegada mes plena que mai. No podia evitar sentir certa tristor i enyorança. De sobte la pell sem va eriçar i la idea clara de que tornaria a veure-la va ofegar tot sentiment negatiu que nadava dins meu. Estava convençuda que la tornaria a tenir davant, i sabia que ni ella ni jo deixaríem que un tren ens separes...

Aquell semblava el primer dia del que seria la meva vida després d'aquell matí, començava una nova aventura, i no podia tenir mes ganes de viure-la...