Tren...

Aquell matí l'estació estava desèrtica, no m'estranyava, a aquelles hores i amb el fred que feia inclús jo no entenia per què estava asseguda al terra i no dins de la cafeteria.

M'havia passat la nit estudiant i crec que el fred em mantenia desperta. Hi havia un silenci absolut que de tan en tant era trencat pel soroll d'algun motor ressonant per l'aparcament que hi havia a pocs metres.

Em vaig posar la música, intentant així mantenir la meva ment en actiu i no pensar en cada centímetre del meu cos que s'anava congelant per moments...

Crec que tenia els ulls més tancats que oberts quan vaig notar la presencia d'algú. Vaig girar el cap lentament. Hi havia una noia asseguda al terra, a uns deu metres de mi.

Que fa allà al terra passant fred? vaig pensar. Com si jo fos l'única extraterrestre que podia estar en un acte tan masoquista com aquell.

Vaig intentar seguir immersa en la meva calma, però podia notar com els seus ulls intentaven traspassar-me la ment sense permís.

La curiositat em podia i em vaig tornar a girar. Ens vam mirar, fixament. Jo intentava respondre preguntes que no sabia en quin moment havien aparegut, i ella... Ella va aconseguir traspassar-me, de cop, sense cap remordiment, regirant tot el que trobava al seu pas.

Va somriure, i vaig tenir la sensació que dins meu tot es col·locava un altre cop, però en un altre ordre...

No podia parar de mirar-la. Sentia un estrany magnetisme cap a la seva figura. Cada vegada que somreia notava com una part de mi es descongelava, m'agradava l'ordre en el que m'anava col·locant les coses dins del cap un altre cop. Estava gaudint d'aquell acte de sinceritat a distancia. Sentia la tranquil·litat i la proximitat d'una cosa coneguda, i a la vegada la curiositat i els nervis de voler descobrir una terra que mai havia trepitjat.

El temps va passar molt més ràpid del que hagués desitjat, i el soroll del tren acostant-se va trencar l'atmosfera que s'havia creat...

Em vaig aixecar d'un salt, tenia un examen i no podia arribar tard. Tant de bo puges al mateix tren que jo. Tenia la necessitat de seguir observant-la, encara que fos des de l'altra punta del vagó.

Vaig passar pel seu costat, i reconec que a cada pas que anava acostant-me a ella el cor em bategava una mica més fort.

- Espero que també l'agafis. Li vaig dir mentre ella em mirava fixament.

No podia creure que allò hagués sortit de la meva boca. Em vaig girar i la vergonya es va apoderar de mi en forma de calor, estava totalment vermella, podia notar com em bullien les galtes.

Fent esforços per què no sem notes tota la inseguretat al caminar, vaig pujar al tren. Vaig dirigir subtilment la meva mirada a l'exterior intentant descobrir si pujava. Però no, estava de peus mirant el rellotge, i no semblava tenir cap intenció de fer-ho.

La decepció es va apoderar de mi, em vaig asseure d'esquenes a la porta, intentant així crear un mur que fes mes suportable la desil·lusió...

Vaig pujar el volum de la música, aviam si aconseguia pensar en un altre cosa, però no podia. Em venien al cap els seus ulls, profunds, tan càlids i freds a la vegada, que si no fos pel seu somriure que ho calmava tot, m'haguessin provocat cremades de tercer grau... La seva pell blanca em creava una sensació semblant a estar davant d'una pista de neu verge. Aquelles ganes de recórrer cada racó i deixar la teva marca, i a la vegada voler quedar-te contemplant la bellesa de la perfecció d'aquella superfície.

Mirava per la finestra com el paisatge anava canviant constantment, intentava concentrar-me en la immensitat d'aquells camps, però seguia tenint la sensació de tenir a algú clavant-me els ulls a la nuca.

Vaig decidir girar-me per poder comprovar que l'únic que em passava era la ressaca d'aquella intensa mitja hora a l'estació...

Al girar-me els meus ulls van xocar de ple amb la seva silueta, estava just darrere meu, repenjada a la porta mirant-me. Vaig notar una revolució dins meu, l'alegria, el desconcert i el nerviosisme es barallaven per aconseguir un primer lloc...

El meu cos va decidir actuar sense consultar-me res i vaig apartar les coses del seient del davant per què s'assegués amb mi, sense pensar en si seria capaç de tenir-la tan a prop, si seria capaç d'articular una sola paraula... Va dir que no amb el cap, un no rotund acompanyat d'un somriure que em convidava a seguir-la mirant.

Em vaig girar un altre cop i vaig somriure per dins com mai, no entenia res, però deixaria que tot allò em portes on ella volgués. La vaig tornar a mirar, no era capaç de donar-li l'esquena mes de trenta segons. Al final em vaig posar de costat, d'alguna manera podia notar tota la seva energia envoltant-me...

Després de deu minuts de segons eterns, mirades, somriures i quatre o cinc cançons, que ja no podia ni sentir, em vaig aixecar. Cada centímetre de mi va animar al del costat per fer-ho. Plena d'una força que ni jo sabia d'on sortia em vaig acostar a ella, decidida.

Vaig descarregar tota la tensió que portava dins en un:

- Hola...

I el cos em va començar a tremolar.

- Et conec però no t'he vist mai...

- Puc preguntar-te una cosa?

- Si.

- Havies de pujar a aquest tren?

- No.

- Per què has pujat?

- No ho sé, a sigut un impuls... M'ha semblat que podia ser un viatge interessant.

Vaig somriure tímidament mirant cap al terra, intentava engolir-me tota l'emoció. No volia que notes l'enorme alegria que em provocava tenir-la davant, al cap i a la fi no ens coneixíem de res...

Durant el que quedava de trajecte vam estar de peus, casi no vam parlar, o si... Crec que lo nostre va ser tota una conversa en silenci... Al arribar a Barcelona una espècie d'angoixa em pressionava el pit, dos estacions després li diria adéu, qui sap si per sempre.

"Propera parada Plaça Catalunya, correspondència amb...."

La vaig mirar molt fixament, tenia ganes d'abraçar-la, però l'únic que vaig fer va ser dir-li un:

- I ara que?

- Ara he de tornar.

- Vols que t'acompanyi?

Vaig dir precipitadament, com una alenada d'aire sortint desesperat de dins meu.

- M'encantaria...

Definitivament havia perdut fins l'ultima gota de racionalitat.

Aquest cop vam seure, una davant de l'altra. Podia notar com les nostres cames s'anaven acostant lentament, com si tinguéssim la necessitat de tocar-nos sense que fos massa evident. Estava tan en calma al seu costat que casi m'hagués pogut adormir, però no volia perdre'm ni un segon d'aquella aventura. No paràvem de parlar, semblava que fes un segle que ens coneguéssim i no hi haguessin secrets entre nosaltres. Casi semblava que no estàvem a un tren, i que tota aquella gent que ens envoltava formava part del decorat d'aquell escena tant de pel·lícula en la que estàvem immerses.

Estàvem arribant, aquest cop si, al final de tot, i un sentiment de tristesa començava a inundar tot el vagó. Es va aixecar i va anar cap a la porta, jo la vaig seguir, volia esprémer el moment fins l'últim instant.

La porta es va obrir, em va donar dos petons i la seva mà es va aferrar fort a la meva cintura, compartint amb mi tota aquella necessitat de sentir tot el meu cos a través d'aquell petit contacte...

- Ha sigut un viatge interessant, no m'equivocava...

- M'ho he passat molt bé.

Em va regalar el millor dels seus somriures, va baixar i va començar a caminar.

- Espera!!

Es va girar mirant-me entre intrigada i alleugerida.

- Et tornaré a veure?

- Qui sap...

Les portes es van tancar, el tren va començar a allunyar-se. Darrere deixava tota aquella sensació de calidesa i plenitud, que clarament s'havia quedat en aquella estació amb ella...

Vaig repenjar el front al vidre gelat de la porta, estava totalment esgotada. Sem dibuixava un somriure cada vegada que recordava la seva mà tocant-me, i a la vegada em sentia mes perduda que mai. Que faria després d'aquell matí, res tornaria a ser el mateix, res podria fer que tot tornes a estar col·locat dins meu com estava abans de què arribes ella i m'ho organitzes a la seva manera. Havia de fer alguna cosa, pensar algun pla.

No sabia quan, ni com, ni exactament per què, però sabia que la tornaria a veure, que l'havia de tornar a veure. I sabia que quan ho fes no em tornaria a quedar darrere una porta veient com s'allunyava.

Després d'aquell matí era conscient què podria seguir vivint sense ella, però no volia...